A la formosa Barcelona,
cap i casal catalana,
vaig veure la llum primera
un bon dia de matinada.
No tan sols són catalans
els nascuts a Barcelona,
tanmateix ho són els de Lleida,
de Girona o Tarragona.
Tothom vol aquesta terra,
tant si és nascut o hi conviu,
n'és tant el què se l'estima
que tan sols per ella viu.
Tan dintre se li ha ficat,
tan dins la té del seu cor,
que si hi ha algú que l'ofengui
la defensa amb gran valor.
Terra molt rica en la indústria,
la pesca i l'agricultura,
homes forts i molt lleials
i dotats de gran cultura.
Als pobles de Catalunya,
des del mar a la muntanya,
van néixer celebritats
que donaren fama a Espanya.
Des d'ençà el pintor Miró
o d'en Salvador Dalí,
passant per en Maragall
o l'arquitecte Gaudí.
Tot el que ve a Catalunya,
que és l'Amèrica d'Espanya,
troba amor, pau i treball
i un poble que no l'enganya.
No existeix marginació,
tothom n'és molt benvingut,
és com l'ocell que ha trobat
el niu que havia perdut.
El caràcter català
diuen que és interessat
perquè mira la pesseta
que amb la suor ha guanyat.
Sento que el cor per la boca
se m'escapa a poc a poc,
els dies passen volant
i al pensar-ho em torno boig.
Penso en l'estimada terra
i m'horroritza la mort,
penso en la família i prego
a Déu que em mantingui fort.
Catalunya el meu país,
protegida està per Déu,
en la vida o en la mort
el meu cor ha de ser seu.
Pertany Catalunya a Espanya
en un petitet racó,
de ningú voldria dependre
perquè és una nació.
Aquell onze de setembre,
per desgràcia festejat,
des de llavors per Catalunya
el seu destí fou canviat.
Si vols ser bon català
t'has d'estimar la bandera,
les quatre barres gravades
just al mig de la senyera.
Són quatre barres de sang,
marcades sobre escut d'or,
segons explica la història
és nostre gran tresor.
Julián Navarro Vera
Barcelona, 29 de setembre de 1.993
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada